Plorant entre les tomaqueres

[Encarna Romero]

PLORANT ENTRE LES TOMAQUERES
(Per a: Miguel Romero Luque)


Allà estava ell, encorbat,
treballant entre les
seves oloroses tomaqueres.
Havia arribat, finalment,
l'hora del comiat.
Allà estàvem: jo,
als tres anys i mig;
la meva germana petita
i els meus joves pares.
Ja estàvem preparats
per al gran viatge,
gairebé sempre sense retorn,
dels somiadors immigrants
dels anys seixanta.
A la meva tendra edat
jo només entenia un llenguatge:
el dels profunds,
tristos i mullats ulls
del meu pobre avi.
Allà estava ell,
amb la seva gruixuda
boina gris
i la seva gastada
roba de pagès.
Ell plorava, enmig
a les seves tomaqueres,
per les seves nétes que,
ell sabia, mai tornaria a veure.
Aquella imatge s'ha quedat,
per sempre, gravada
a la meva ment.
L'olor d'una tomaquera
sempre em fa tornar
a aquest moment
tan tràgic, de pèrdua,
de irremeiable separació.
És l'olor d'uns llaços,
tan precoç i brutalment,
tallats, arrencats,
com tomàquets verds,
robats al dret
de la maduresa i de
la dolçor.


Encarna Romero (Barcelona - 04/2013)
drets reservats d'autor
imatge: facilisimo

​

 

[Ramon]

Bònic i entrenyable poema dedicat.
Lo millor de tot es que el record sempre esta present, i quant no estiga, només cal anar a veure una tomaquera, i obrir el cor.
Una abraçada

 

[Ricardo Linares]

Las despedidas son dolorosas y más si son de seres queridos, muchos españoles tuvieron que emigrar por los años 60 para poder subsistir, dejando atrás a parte de sus familiares que no los volvieron a ver, y uno se recuerda del entorno, olores y de las caras de aquellos momentos, como no los detallas en tus letras Encarna. Un placer leer tus letras que traen recuerdos, cada uno con su olor particular. Besos.

 

[Encarna Romero]

És un bon consell, el d'anar a veure una tomaquera. Una abraçada, Ramon ...

 

[Encarna Romero]

Gracias por tu comentario, Ricardo. Un abrazo...