Em passa ja fa un temps
que ,en desfer-se el llit de boira que els conforma i els amaga ,
els miralls de la memòria em retornen per imatge tot un enfilall de mots.
Tot sovint no se que fer-ne...
De vegades els remoc.
Altres cops no puc mirar-me'ls ...
La major part de paraules i expressions
regalimen com humides incertesses, travessant-me el tou dels dits ,
i naufraguen pell avall, cap a un oblit deshabitat i inevitable.
En resten sempre algunes, però.
Quasi sempre les més flonjes ,
que sense esma per fugir dins el mirall ,
es deixen amansir per les meves tremolors avergonyides.
Son les que , amb un xiuxiueig, em fan copsar
mons d'olors de somnis tant inabastables com la llum ,
com les seqüeles d'un perfum ...
Com el regust dels grans petons marcant la boca amb foc elèctric.
Veig com fuig ,en atrapar-les ,el polsim brillant de màgia que les feia levitar ,
i als papers em queden crues ,se'm panseixen a les mans ...
com es mor l'ìntim racó del gran carrer
quan mica en mica es absorbit cap als seus marges.
Com la platja que a l'estiu ,plena de gent ,i de calor ,
i de crits color d'espessa i derrotada sol·litut ,
perd el rostre entre sorres de multituts ,
i dibuixa el seu excés amb lleus esbossos.
El vapor enmirallant-se en els instants ,
pren l'escuma d'un poema amb la mà estesa ,i m'hi recolzo ...
I amb tota cura el desentel·lo fil per fil ,mot a mot ,ombra per ombra ,
i em sorprèn que enbolcallat amb tot l'errívol dels records
m'hi trobi a voltes ,fet miratges ,
el perfil d'aquella cara ,aquella pluja coneguda ,
el ressò cremant el pit d'un cor que plora ...
o el moment desestimat per altre urgència
en el precís ,preciós moment en què passava.
Així es com es reflecteixen en els miralls de boira ...
...les trenes d'or d'aquella tarda ,
...l'infinit ,brillant paissatge dels teus ulls ,
...les tempestes desfermades per rialles ofegades per el sol ,
...les despulles dels llençols amb els que es tapa els peus la lluna ,
...la cadència d'aquests versos en parlar-te ,
...el color sèpia nostàlgia en un grapat de núvols vells,
...les estel·les de vaixells que es perden en rutes llunyanes ,
...les petjades a la pols ...uns pòmuls blancs ,
com turons que son pressagis elevats al pas dels dies ...
Llavors cessa el formigeig ,tot es forçat ,ja res no raja ...
Res no traspassa ja la boira del mirall ,
que ara esdevé un cel trencadís ...com un suspir d'enyor de calma ...
i jo m'ho miro des de lluny.
Com si furgués amb ulls de cendra l'embolcall del que hi ha escrit ,
castigant-me amb el plaer d'estripar-lo moltes vegades .
I en dispossar-me a relligar-lo ,fracassar .
Aprofitar el mateix fracàs ,enderrocant els murs que ja no em fan bassarda,
i bebent-me les estrofes ,preguntar-me què ha passat ,
agraïr l'haver somniat ,
i esperar vora el mirall que altre vegada es faci vent ,aquesta gris ,
densa bromada.
Xavi J. (2.0)
